Aquesta vida hi ha moltes maneres de recordar a un amic, però la veritat la que ha fet la Montse G. a mi m'ha robat el cor, és una manera diferent de dir adéu a un amic, la veritat que ara tothom era amic seu i jo penso que els amics era abans quan els necessitava no pas ara, per això l'escrit de Montse que hi era abans i ara que m'ha posat la pell de gallina aquí us deixo el conte desitjo que sigui del vostre gust.
Al Jordi Beltran Fossas Padrós
l'entremaliat esperit del meu conte que va
marxar un dia, però que m'acompanyara per sempre
Vet aquí una nit de lluna plena que la Nona, com cada nit, va agafar el conte que li havien deixat en préstec a la biblioteca i va anar cap al llit amb el pijama ja posat. Va asseure's amb el coixí doblegat a l'esquena i va posar el conte sobre les seves cames disposats a mirar encuriosida la coberta.
La Nona va recordar que, en principi res no li va atreure d'aquell conte. No era ni gran ni petit no nou ni vell, no els colors li van cridar l'atenció. Fins i tot li va semblar abandonat en aquell racó del prestatge de la biblioteca gairebé amagat da les mirades dels infants, Però.... tot d'una , uns ulls dibuixats a la coberta amb aire d'entremaliats la van captivar. Havia d'escollir aquell conte! o potser era el conte que l'havia escollida a ella?
Impacient per començar-se la lectura, va fixar la mirada sobre les lletres del títol "l'entremaliat esperit del conte" .Ostres! Tot plegat semblava engrescador! i decidida a passar una bona estona va començar a llegir; "Vet aquí una nit de lluna plena que..."
-Pss Pss !! va dir de sobte una veueta que semblava sortir del llibre.
Que ensurt que va patir la Nona! Va fer tal bot que el conte a punt va estar d'escapolir-se de les seves mans i caure a terra.
-Pss pss..!! - va repetir la veueta.
Encara nerviosa va girar i capgirar el conte, va fullejar ràpidament les pàgines, va agafar-lo pel llom i el va sacsejar suaument... fins que els seus ulls es van trobar amb els de la coberta.
Bocabadada i paralitzada per la sorpresa va veure com els ulls dibuixats parpellejaven mentre la veueta li deia
_Hola, soc jo qui et parlo, aquests ulls que veus son els meus, però no puc sortir d'aquí, es l'únic que pots veure de mi, No t'espantis.
_I tu qui ets? Que hi fas aquí? com és que em parles? sembles un follet....-va començar a preguntar i dir atropelladament la Nona.
-Ei Ei espera a poc a poc- li va contestar la veueta- No sóc un follet, soc l'esperit d'aquest conte!.
-L'Esperit d'aquest conte? .-va interrompre la Nona.
Els ullets de la coberta fent un gest d'impaciència amb les parpelles i les celles van continuar parlant.
-Si tot conte te el seu esperit però no tothom es capaç de trobar-lo, Cada persona el descobreix en una història o en vàries,fins i tot n'hi ha que poden coincidir a veure'l en la mateixa. Depèn.
-I de què depèn això?
-Dons de com t'arribi a agradar i a atrapar el conte -va explicar-li la veueta.
-I com es que no he trobat cap esperit abans? - va insistir la Nona
l'esperit sense escarrassar-se gaire li va contestar:
-Sempre hi ha d'haver un primer cop per a tot, no ?
La Nona va fer una ganyota com qui no acaba d'entendre res del que li expliquen, però va continuar interrogant els ulls.
I tu que vols ara?
-Vull que m'ajudis
-Que t'ajudi ? -va afegir estranyada la Nona
-Si necessito que m'ajudis a sortir del conte. Veuràs, n'estic una mica tip i avorrit d'estar -me sempre en aquest.
-va continuar explicant-li l'esperit - Voldria viatjar i conèixer d'altres històries i personatges:cavallers valents, llops dolents, nans treballadors, bruixes simpàtiques.....
-I que puc fer jo?-va tornar a interrompre la Nona.
-Dons t'has de llegir aquest conte, i si realment m'arribes a trobar aconseguiràs que jo pugui sortir-ne i veure mon.
_ I tots els esperits poden sortir del seu conte?
-Sí, però cap ni un acostuma a fer-ho. el que passa es que jo soc un mica entremaliat i aventurer i en tinc ganes- va assegurar l'esperit. I, en veure la cara de preocupació que posava la Nona, va afegir:
-Però et prometo que si puc sortir tornaré d'acord? Tot es màgic en el món dels contes i en un no res tornaré a ser a dins d'aquest, ni te n'adonaràs.
Sense estar del tot convençuda la Nona va acceptar el tracte; l'esperit va callar i els ulls van tornar-se de nou immòbils, va tornar a obrir el llibre i, encara un xic inquieta, va començar la lectura: "vet aquí una nit de lluna plena....". Li va costar concentrar-se desprès de tantes emocions però, mica a mica, va aconseguir endinsar-se en la història d'aquest conte. I tant s'hi va ficar que, cap a la meitat, ja s'havia oblidat totalment de l'esperit.
Quan va acabar la lectura i va tancar contenta el llibre ja era tard, Amb una dolça i agradable sensació de felicitat va mirar per la finestra la lluna plena i es va adormir abraçant el conte sobre el seu pit.
I va ser així com la Nona , adormida, no va poder veure com de cop i volta de dins del llibre s'esmunyia l'esperit. Menut, amb cara de trapella i ulls juganers tenia l'aspecte de un follet, com li havia semblat a la Nona , va girar-se cap a ella i amb un suau gest se li va apropar per regalar-li un tendre petó.
La Nona, va dibuixar un somriure als llavi sense despertar-se. No sabia que a partir d'aquell instant l'esperit, d'una manera o altra, sempre l'acompanyaria,
Amb cura de no fer soroll, l'esperit va dirigir-se cap a la porta de l'habitació i , com qui té màgia als dits, va fer petar el polze i el dit del mig de la seva ma dreta i va desaparèixer.
En aquell mateix moment la Nona va despertar-se confusa. Va asseure's amb el coixí doblegat a l'esquena i agafant el conte que tenia sobre el pit el va col·locar sobre les seves cames , Llavors va mirar encuriosida la coberta......................
i conte infinit, conte amb esperit
Montserrat Gomez
la veritat que el conte es maco, molt i fins i tot fa pensar, la llàstima de tot plegat es que en Jordi ja no hi és i poca cosa podem fer, però amb records com aquest sempre continuarà viu amb nosaltres.I sempre estarà viu mentre algú se'n recordi d'ell i aquest es un bon camí
Al Jordi Beltran Fossas Padrós
l'entremaliat esperit del meu conte que va
marxar un dia, però que m'acompanyara per sempre
Vet aquí una nit de lluna plena que la Nona, com cada nit, va agafar el conte que li havien deixat en préstec a la biblioteca i va anar cap al llit amb el pijama ja posat. Va asseure's amb el coixí doblegat a l'esquena i va posar el conte sobre les seves cames disposats a mirar encuriosida la coberta.
La Nona va recordar que, en principi res no li va atreure d'aquell conte. No era ni gran ni petit no nou ni vell, no els colors li van cridar l'atenció. Fins i tot li va semblar abandonat en aquell racó del prestatge de la biblioteca gairebé amagat da les mirades dels infants, Però.... tot d'una , uns ulls dibuixats a la coberta amb aire d'entremaliats la van captivar. Havia d'escollir aquell conte! o potser era el conte que l'havia escollida a ella?
Impacient per començar-se la lectura, va fixar la mirada sobre les lletres del títol "l'entremaliat esperit del conte" .Ostres! Tot plegat semblava engrescador! i decidida a passar una bona estona va començar a llegir; "Vet aquí una nit de lluna plena que..."
-Pss Pss !! va dir de sobte una veueta que semblava sortir del llibre.
Que ensurt que va patir la Nona! Va fer tal bot que el conte a punt va estar d'escapolir-se de les seves mans i caure a terra.
-Pss pss..!! - va repetir la veueta.
Encara nerviosa va girar i capgirar el conte, va fullejar ràpidament les pàgines, va agafar-lo pel llom i el va sacsejar suaument... fins que els seus ulls es van trobar amb els de la coberta.
Bocabadada i paralitzada per la sorpresa va veure com els ulls dibuixats parpellejaven mentre la veueta li deia
_Hola, soc jo qui et parlo, aquests ulls que veus son els meus, però no puc sortir d'aquí, es l'únic que pots veure de mi, No t'espantis.
_I tu qui ets? Que hi fas aquí? com és que em parles? sembles un follet....-va començar a preguntar i dir atropelladament la Nona.
-Ei Ei espera a poc a poc- li va contestar la veueta- No sóc un follet, soc l'esperit d'aquest conte!.
-L'Esperit d'aquest conte? .-va interrompre la Nona.
Els ullets de la coberta fent un gest d'impaciència amb les parpelles i les celles van continuar parlant.
-Si tot conte te el seu esperit però no tothom es capaç de trobar-lo, Cada persona el descobreix en una història o en vàries,fins i tot n'hi ha que poden coincidir a veure'l en la mateixa. Depèn.
-I de què depèn això?
-Dons de com t'arribi a agradar i a atrapar el conte -va explicar-li la veueta.
-I com es que no he trobat cap esperit abans? - va insistir la Nona
l'esperit sense escarrassar-se gaire li va contestar:
-Sempre hi ha d'haver un primer cop per a tot, no ?
La Nona va fer una ganyota com qui no acaba d'entendre res del que li expliquen, però va continuar interrogant els ulls.
I tu que vols ara?
-Vull que m'ajudis
-Que t'ajudi ? -va afegir estranyada la Nona
-Si necessito que m'ajudis a sortir del conte. Veuràs, n'estic una mica tip i avorrit d'estar -me sempre en aquest.
-va continuar explicant-li l'esperit - Voldria viatjar i conèixer d'altres històries i personatges:cavallers valents, llops dolents, nans treballadors, bruixes simpàtiques.....
-I que puc fer jo?-va tornar a interrompre la Nona.
-Dons t'has de llegir aquest conte, i si realment m'arribes a trobar aconseguiràs que jo pugui sortir-ne i veure mon.
_ I tots els esperits poden sortir del seu conte?
-Sí, però cap ni un acostuma a fer-ho. el que passa es que jo soc un mica entremaliat i aventurer i en tinc ganes- va assegurar l'esperit. I, en veure la cara de preocupació que posava la Nona, va afegir:
-Però et prometo que si puc sortir tornaré d'acord? Tot es màgic en el món dels contes i en un no res tornaré a ser a dins d'aquest, ni te n'adonaràs.
Sense estar del tot convençuda la Nona va acceptar el tracte; l'esperit va callar i els ulls van tornar-se de nou immòbils, va tornar a obrir el llibre i, encara un xic inquieta, va començar la lectura: "vet aquí una nit de lluna plena....". Li va costar concentrar-se desprès de tantes emocions però, mica a mica, va aconseguir endinsar-se en la història d'aquest conte. I tant s'hi va ficar que, cap a la meitat, ja s'havia oblidat totalment de l'esperit.
Quan va acabar la lectura i va tancar contenta el llibre ja era tard, Amb una dolça i agradable sensació de felicitat va mirar per la finestra la lluna plena i es va adormir abraçant el conte sobre el seu pit.
I va ser així com la Nona , adormida, no va poder veure com de cop i volta de dins del llibre s'esmunyia l'esperit. Menut, amb cara de trapella i ulls juganers tenia l'aspecte de un follet, com li havia semblat a la Nona , va girar-se cap a ella i amb un suau gest se li va apropar per regalar-li un tendre petó.
La Nona, va dibuixar un somriure als llavi sense despertar-se. No sabia que a partir d'aquell instant l'esperit, d'una manera o altra, sempre l'acompanyaria,
Amb cura de no fer soroll, l'esperit va dirigir-se cap a la porta de l'habitació i , com qui té màgia als dits, va fer petar el polze i el dit del mig de la seva ma dreta i va desaparèixer.
En aquell mateix moment la Nona va despertar-se confusa. Va asseure's amb el coixí doblegat a l'esquena i agafant el conte que tenia sobre el pit el va col·locar sobre les seves cames , Llavors va mirar encuriosida la coberta......................
i conte infinit, conte amb esperit
Montserrat Gomez
la veritat que el conte es maco, molt i fins i tot fa pensar, la llàstima de tot plegat es que en Jordi ja no hi és i poca cosa podem fer, però amb records com aquest sempre continuarà viu amb nosaltres.I sempre estarà viu mentre algú se'n recordi d'ell i aquest es un bon camí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada