diumenge, 27 de desembre de 2009

Diguem No, d'en titot (Francesc Ribera i Tomeu)

Amb Enric Prat de la Riba,
nostre «seny ordenador»,
emprenem la temptativa
de refer la nació,
Pompeu Fabra dignifica
la gramàtica com cal
i escrivim de mica en mica,
en la llengua habitual.

Catalunya es recupera,
va guanyant envergadura,
ni que en Primo de Rivera
ens imposi dictadura.
Després cau la Monarquia,
que mai no ens ha protegit,
i un futur nou s’anuncia
tant aquí com a Madrid.

«Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!»

Macià surt al balcó
i en un discurs abrandat
proclama amb força i braó
que els catalans som Estat.
La República fa un gest
i l’Estatut ens aprova.
Ens el tornen més modest,
i just superem la prova.

Vivim un primer episodi
de progrés i llibertat.
Mes ai! La revenja i l’odi
faran foc de tot plegat.
Amb un cop d’estat comença
un conflicte armat, cruel.
La República es defensa
però cau de soca-rel.

«Ara és l'hora Segadors,
ara és l'hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!»

Una riuada de gent
pren el camí de l’exili
i fins al Nou Continent
hi ha qui cerca domicili.
Descalç, al peu d’una rampa,
executen en Companys.
El feixisme arreu acampa
i governa quaranta anys.

Quaranta anys de plutocràcia,
centralisme i repressió,
que combatem amb audàcia
i cantant el «Diguem no!»
Just ens salvem del naufragi
quan en Franco mor al llit,
després que, sense sufragi,
ell nomeni el Rei a dit.

«Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya;
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!»

El president Tarradellas
aquí torna convençut
i diu tot fent tombarelles:
«Jo també vull l’Estatut!»
L’Estatut d’Autonomia
que Madrid retallarà.
L’Estatut que avui en dia
ja no ens fa ni fu ni fa.

Ja no ens alimenten molles;
que ara volem tot el pa
i busquem les pessigolles
a qui no ens el vol tornar.
I hem après que l’autoestima
no necessita permís
de ningú, i això ens anima
a voler un poble feliç.

«Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Ara és l'hora Segadors,
ara és l'hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!»
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya;
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

però us deixo en el començament del nostre calvari, quan van deixar de ser un gran poble i van tenir que donar una part de la nostra pàtria als gavatxos, aquí va començar el calvari de Catalunya, primer dividida i desprès invadida. tot plegat un ninot en mans dels dictadors.